I encara estem en les mateixes

Pareix que no passen els anys.

Havia acabat de llegir una entrevista a Peter Macintyre i ja m'estaven contant un parell d'històries. Es tracta de les mateixes històries, les de sempre, ja quotidianes a força de repetir-se, que esdevenen ací i allà en contra de la llengua pròpia del nostre territori, promogudes per persones que sembla, pel seu aspecte i/o titulació, que haurien de ser assenyades, i no ho són tant. Sabeu de què parle, veritat?

Parle d'individus que menyspreen la ciència lingüística i no dubten en malbaratar l'enteniment de qui els vol o els ha d'escoltar si, amb això, salven l'exclussivitat de la seua (única) llengua: el castellà. I amb una mateixa estratègia sempre: per carregar-se la diversitat cal inventar-se un enemic comú, extern, i procurar així la unitat interna. No la canvien, l'estratègia, perquè els funciona molt bé. Sabeu de què parle, veritat?

Parle de persones (humanes?) que s'han quedat en una fase intuïtiva, popular i prehistòrica del funcionament del cervell humà, en què alguns pensaven que l'aprenentatge de noves llengües desplaçava o reduïa l'espai de la matèria gris ocupat per la primera llengua apresa. No entenen o no volen entendre que el cervell és un espai cooperatiu i que la segona llengua s'aprén més de pressa que la primera perquè parteix d'aquella, i que la tercera encara s'assoleix més fàcilment perquè el seu aprenentatge es fonamenta sobre les habilitats compartides de les anteriors, etc. Sabeu de què parle, veritat?

Parle de gentola que no escolta o no vol escoltar el que diu el sentit comú i les investigacions. I les nega dient "això és mentida!". I encara hem de perdre nosaltres el temps (ells no) intentant justificar la veritat, quan la veritat no els interessa, ni mai l'escoltaran, encara que la coneixen. Parle de nazisme lingüístic, que no entén de convivència i de diversitat. Sabeu de què parle, veritat?

Parle d'energúmens, posseïts per la por, que pensen que en una casa sols pot viure un individu i que el concepte de convivència d'un grup o de família en harmonia en un mateix espai els sembla inconcebible, impossible. Ara mateix estic seguint un curs sobre la prevenció des de l'àmbit escolar de la violència de gènere i no he pogut deslliurar-me d'imaginar un paral·lelisme: per què hi ha parelles, que conviuen en una mateixa casa, que no poden estimar-se, conviure, créixer amb el que aporta l'un a l'altre? per què hi ha parelles en què un escridassa i maltracta a l'altre? A casa nostra, amb les dues llengües cooficials, ocorre el mateix en les ments d'alguns: per a ser jo més jo, tu has de ser meua, tu has de ser menys tu, tu has de ser res, tu has de deixar d'existir. El pitjor és quan aquest individu poregós pretén protegir-se, fer-se més fort, reclutant un exèrcit que, com ell, tinga por: "fem front a l'enemic comú!" i "no hi ha millor defensa que un bon atac!". Sabeu de què parle!

I quan dic que escoltes històries, dic que escoltes fets, llocs, persones... no són invencions. Ací, a casa nostra, potser a la teua vora, hi ha algú que, encara ara, aprofita la paraula per a "persuadir", per a fer veure la "seua" llum, a qui encara està en la ignorància. Si algunes columnes periodístiques poden manipular en aquest sentit, el poder de la paraula dita en directe i en proximitat és devastador. Com podràs "convéncer" després amb la raó a qui té tot el seu sentiment "persuadit".

Encara ara, el principal problema de la nostra llengua continua sent les actituds dels que només en parlen una altra o només en volen parlar una altra.

Fa uns tres o quatre anys Josep Piera visità el meu poble per tal de presentar un llibre a la Casa de Joan Fuster. Un grupet (m'estalvie els qualificatius) intentà rebentar l'acte proferint crits (imagineu-vos el seu contingut). Represa la normalitat, Josep Piera va dir, amb una trista ironia, que s'havia sentit rejovenit, perquè havien passat tants anys i encara estàvem en les mateixes.

Malaurats siguen aquells que difonen i publiciten la seua por cap a altres llengües diverses a la seua, perquè planten la llavor de l'enfrontament social i les seues arrels poden arribar a ser massa profundes.

Hi ha altres móns...

... però (molts) estan en aquest.

M'han vingut al cap, lleugerament modificades, les paraules del poeta Paul Éluard quan he llegit el suplement Babelia (núm. 834) d'El País, dedicat a "los nuevos narradores árabes". He resseguit ràpidament les pàgines per buscar-hi l'únic autor que he llegit i que entraria dins aquesta classificació. Hi és!, a l'apartat titulat "Veus imprescindibles".

Es tracta del marroquí Mohamed Xukri.

Vaig començar el 1994 llegint El pa de cada dia, publicat a l'editorial Bromera. Impactant! El vaig voler compartir com a llibre de lectura d'un grup d'alumnes, en femení, de l'antiga FP que anaven de modernes i que res no els podia fer pujar els colors a la cara. Estaven equivocades. El llibre també les va deixar bocabadades. Descobrírem que ací a prop, al Marroc, hi havia una altra manera de viure (i de malviure), una altra cultura, un altre món...

I una altra manera d'escriure, també.

El lector pot pensar que la traducció canvia poc o molt l'original, però en aquest cas està clar que l'arquitectura sintàctica característica d'aquesta novel·la era així en origen. La lectura d'El temps dels errors, del mateix autor, era la continuació de la història i mantenia la fòrmula expressiva. Mesos enrere havia llegit l'Alcorà i quan vaig arribar a Mohamed Xukri em va semblar trobar certes semblances estilístiques (sempre tenint clar que en el camí cap aquests autors estan els traductors).

Per si algú li ve de gust resseguir les sures de l'Alcorà, tenim la traducció al català que el 2001 Mikel d'Epalza va publicar a l'editorial Proa. La seua qualitat va ser reconeguda amb la concessió, al traductor, del Premi Nacional de Traducció el 2003.

Laura i una nova literatura

La literatura ja no és el que era.

Podríem estar d'acord, sobretot si observem que la literatura ara pren forma també en nous suports i la podem visualitzar d'altres maneres.

Dissabte passat, una colla de bibliotecaris i professors vam tenir la sort d'escoltar la paraula de Laura Borràs. Ens va dir, entre altres coses, que els allí presents erem "immigrants digitals". No ens ho preguerem malament, perquè és cert. Les noves generacions són ja "nadius digitals" (han nascut en l'era digital).

També va afirmar que la lectura ha de suposar un esforç, tot i que, certament, aquest esforç ha de ser superable. I és en aquest esforç on rau el gaudi estètic. Tots d'acord. Per sí algú tenia dubtes cità a William Morris: "No pots tenir art si no hi ha certa resistència dels materials".

Entrà en qüestions de terminologia i soltà perles com que som "lector in macchina" (recordant a Umberto Eco en allò del "lector in fabula") o aclarí conceptes com que no és el mateix, ni de lluny, la "literatura digital" i la "literatura digitalitzada" (la primera sols[?] pot ser consumida en el context digital perquè ha sigut produïda amb eines digitals i la segona remet a un suport llibre originari).

Ben cert és que a la lliçò magistral anàvem tots amb una formació prèvia. Havíem llegit tres articles. Un de Raine Koskimaa sobre literatura digital. El més interessant era la definició de cibertextualitat o webtextualitat, la necessitat d'una forma diferent de llegir aquesta nova literatura, i el dubte "existencial" consistent en poder discernir què és literatura i què no ho és (tot i que en tinga l'aparença). Un altre, el d'Oriol Izquierdo, reflexionava sobre les conseqüències que té per a la literatura l'aparició d'un nou suport de la lectura: la pantalla. I el tercer, de Cèsar Coll, visualitza l'actual societat, la societat de la informació, com un espai en què la lectura continua sent imprescindible (o potser ho és més que mai) i on el perill de noves formes d'analfabetisme és, de fet, ja una realitat.

Voleu tornar a escoltar aviat a Laura Borràs?

Això és possible. Escolteu que us diu:

Efectivament, Laura Borràs estarà en directe en Canal Literatura el 19 de novembre de 2007, dilluns, a les 20.30h. Podeu fer un tast, llegint una entrevista recent.

Si algú, mentrestant, vol llegir un poc més, li recomane un article acabat d'eixir del forn de Raine Koskimaa: "El reto del cibertexto: enseñar literatura en el mundo digital".

Música lliure

Un símptoma més que la nostra llengua no és encara, ni de lluny, normal, el trobem en la música. També és cert que les vies d'accés a l'olimp musical tampoc són les que eren. Però a casa nostra, a les emissores de ràdio i a la televisió, principalment, escoltar cançons en català és un fet anecdòtic, si no improbable o impossible (per dir-ho clar!).

Sabem qui són Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach... potser Svaters, Obrint Pas... i pocs més. És clar: el que no sona no existeix. Coneixeu les últimes tendències musicals en la nostra llengua, les més joves, les més actuals, les que més poden connectar amb els vostres alumnes i, per què no, també amb vosaltres?

A MusicaLliure.net trobaràs ara mateix 190 cançons, 32 discos, 25 grups, estils diferents... I, a més, te'ls pots descarregar de manera gratuïta.

MusicaLliure.net va nàixer fa poc més d'un any i és una plataforma que tenen els grups emergents de l'espai musical en català per donar-se a conéixer. O li posaven imaginació i aprofitaven les noves tecnologies o naufragaven en l'anonimat.

Feu-li una ullada a la pàgina, escolteu-la i doneu-la a conéixer als que teniu a l'aula. Hi ha per a tots els gustos. Si hi ha algun estil que no us agrada s'estalviareu d'escoltar-lo si llegiu prèviament la descripció que es fa de cada grup musical. Les lletres de les cançons? Hi ha de tot, com a les cases riques. Alguna us pot, fins i tot, ofendre.

Hi ha un altra web, LaLlum, que arrencà el 2005 amb la intenció de difondre la música que es fa, en concret, al País Valencià. Dóna informació no sols sobre els cantautors i els grups, sinó també sobre els concerts i festivals en què actuaran pròximament.

Amb la nostra llengua no sols es pot anar a escola, també es pot anar de festa.

Educació plurilingüe

Algú encara no està subscrit a la revista L'illa de l'editorial Bromera? És gratuïta!

Fa uns mesos va començar a editar-se TXT. Suplement educatiu de la revista de lletres L'illa. El número del mes d'octubre va dedicat a l'educació plurilingüe i no té desperdici. Especialment interessant l'entrevista a Vicent Pascual (pàgs. 12-13).

Si voleu encara més, llegiu el seu llibre El tractament de les llengües en un model d'educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià. 100x100 recomanable. Cal una lectura atenta i aprofundida. Hi trobareu veritats com a punys i arguments contundents.

Un Servei molt útil

Recentment, la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana ha canviat la seua web i les adreces d'accés. Us vull destacar la del Servei d'Ensenyaments en Valencià de la Direcció General d'Ordenació i Centres Docents. Aquest Servei posa a disposició de la comunitat escolar (i, en especial, dels docents) un equip professional molt preparat i accessible, així com un munt de cursos i recursos per poder dur endavant la docència en la nostra llengua.

Hi trobarem un marc legal detallat amb referències normatives en relació amb l'ensenyament-aprenentatge del valencià i en valencià, propostes d'activitats per fomentar la normalització lingüística, possibilitat de realitzar intercanvis amb l'alumnat, etc.

També hi disposen moltíssima informació i formació sobre metodologia per a l'aprenentatge de llengües.

Saber un brot

La nostra fraseologia més local recull l'expressió "no saber un brot" per a referir-se a qui no sap res o "no saber-ne un brot" quan algú no sap res d'alguna cosa en concret. El weblog que ara encete exclou la negació perquè pretén ser un espai on donar a conéixer algunes novetats d'ací i d'allà que, d'alguna manera, puguen ser d'interés a persones interessades o dedicades a la docència. Però sobretot a la docència de les llengües i, en especial, a l'ensenyament i aprenentatge en valencià i del valencià.

Hi cap també la literatura? I tant!

Amb açò queda dita la meua professió!

El sentit del terme "novetats" en el subtítol remet tant al concepte de notícia com al concepte de novetat. O, almenys, aquesta és la voluntat. Feu-vos la idea, però, que hi haurà sols "algunes" novetats: les que conega directament o les que em feu saber. Així que, si algú té alguna notícia o informació que creu que pot traure la poteta en aquest weblog, feu-me un correu a suecanet@gmail.com.

És clar que el temps de què dispose i la tirania que em permet ser l'administrador decidirà què reporte i què no. Queda advertit! Després no vingueu reclamant drets!

Comencem?

El dimarts 6 de novembre de 2007 ha eixit publicat al BOE el Reial Decret 1467/2007, de 2 de novembre, pel qual s'estableix l'estructura del batxillerat i es fixen els seus ensenyaments mínims. El dia següent se n'hi publicà una Correcció d'errades, on s'afig l'Annex II.

Com que tenim competències en educació, hem d'estar atents en els pròxims mesos a l'aparició del Decret de currículum de Batxillerat. És allà on es determina el currículum de "Valencià".