Sempre a la defensiva

He rellegit fa poc La llengua dels valencians. Un llibre que ja té un bon grapat d'anys. Comença plantejant l'obligatorietat de la llengua auctòctona i hi esmenta, i refuta, tres dels arguments habituals usats per a abandonar la nostra llengua.

Encara estava en això quan m'ha caigut a les mans un llibret editat per Acció Cultural del País Valencià i la Plataforma per la Llengua. El títol ho diu tot: Què faig si...? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l'ús del valencià. Un seguit de situacions comunicatives en què les actituds d'alguns poden manifestar-se en contra de la nostra voluntat de fer ús de la llengua que ens és pròpia. Per a cadascuna d'elles es dóna recomanacions sobre l'actitud lingüística que podem adoptar. Molt interessant. I útil.

Existeix també una versió adaptada a la realitat del Principat. I és que allà, tot i que des d'ací no ens ho creguem, tampoc estan per a tirar coets.

Després de tants anys la nostra situació sociolingüística continua no sent normal i encara hem d'estar previnguts i tirar mà d'estratègies defensives contra qui no vol ni escoltar la nostra llengua. El problema que patim, torne a dir-ho, més que lingüístic, és, sobretot, actitudinal.

I és que, com diu Manuel Sanchis Guarner en el llibre abans esmentat, "fa més de quatre-cents anys que un sector important de valencians no estima la llengua pròpia".

L'últim rostre d'una llengua

També hauria pogut titular aquest article d'aquesta altra manera: "Llengües amb data de caducitat". L'article anterior Els idiomes sí que compten! era premonitori.

Un company de feina em posà al davant, obert per la pàgina 56-57, el periòdic La Razón del dia 25 de gener de 2008 i em digué: Mira això!

Primera impressió: era una pàgina de "Necrológicas" i "Obituarios". Sense comentaris.

Segona impressió: un article (supose que procedent d'agència) certificava la mort de Marie Smith Jones als 89 anys. El mèrit involuntari que tenia l'anciana era ser l'última nativa d'Alaska que parlava la llengua eyak.

Tercera impressió: la imatge que acompanya la notícia, una mirada serena o trista que guaita més enllà, possiblement cap a un horitzó on tot es "perd".

I última impressió, les seues paraules: "és horrible quedar-se sola". I les que pronuncià la seua néta quan l'àvia va morir: "Tots diuen que al menys ja no sofrirà més. Perquè havia patit molts dolors durant molts anys". Per un moment, imagine una aplicació metafòrica d'aquestes paraules no sobre l'àvia difunta, sinó sobre la llengua que s'emporta.

Ens queda un llegat. La Universitat d'Alaska l'ajudà a compilar un diccionari sobre la llengua eyak. Encara com algú ajuda a embalsamar el cos lingüístic i no l'ha deixat reduir-se a cendres o a pols.

Seguint els enllaços que la web BBC Mundo dóna sobre aquesta notícia, descobreixes, sense voler, altres històries lingüísticament dramàtiques, ocorregudes molt lluny, però sentides molt a prop, com la dels dos ancians mexicans (avise que no es tracta de cap acudit).

Decidisc no continuar navegant. Escric aquest article i us deixe pensar.