Els idiomes sí que compten!

Front a la globalització, la diversitat lingüística.

L’impuls de l’economia de les últimes dècades a la recerca d’un mercat global ha començat a manifestar com a certes les prediccions d’aquells que no trobaven que tot eren bondats. Directament, o quasi-directament, ha portat (i portarà) l’augment de la distància entre pobres i rics (i l’augment dels primers i la reducció dels segons), el canvi climàtic, l’extermini de llengües i cultures, etc.

Ara ens n’adonem que la manera de no reduir-nos a la mínima expressió, al mínim comú denominador, passa per recordar cadascú qui és i com el fet individual és enriquidor i és garantia de diversitat i de supervivència de tots. Ja fa temps que es parla d’ecologia quan es parla, també, de les llengües. Recordem el llibre Llenguatge i cultura: per a una ecologia lingüística (2a ed. 1996) de Ricard Morant i Miquel Peñarroya.

Ens hauria d’esgarrifar el que ens diu l’observatori Ethnologue. De 6912 llengües existents actualment, més de 500 estan a punt de desaparéixer ja mateix, 5673 són parlades per menys de 100.000 persones, etc.

Una aposta ferma en contra del que sembla inevitable és la de l’Assembla General de les Nacions Unides, que proclama l’any 2008 com a Any Internacional dels Idiomes per a fomentar el multilingüisme, la unitat i la comprensió internacional, i designa la UNESCO com l’organisme coordinador de les activitats de l’Any. Dins d'aquest context festiu i reivindicatiu que ens oferirà el 2008 caldrà destacar la data del 21 de febrer perquè serà el Dia Internacional de la Llengua Materna.

La UNESCO ha sigut un espai de treball internacional que des de 1960 ha concretat una sèrie d’acords sota la forma de declaracions universals, recomanacions, declaracions i pactes internacionals.

Confiem en el que ens puga aportar aquesta celebració. Almenys els organitzadors declaren que “la diversitat lingüística és un element essencial de la diversitat cultural. De la mateixa manera que el plurilingüisme, aquesta participa en el desenvolupament sostenible i en el reforç del diàleg, la cohesió social i la pau”.

Esperem també que les nostres autoritats públiques, les universitats, les associacions i moviments culturals i el sector privat facen costat a aquesta iniciativa de la ONU actuant a favor de la nostra llengua pròpia, encara minoritzada i encara perseguida.

No és nou tot açò de reivindicar internacionalment el valor de les llengües, la seua diversitat i el seu rerefons cultural. Tenim un precedent. El Parlament Europeu i el Consell d’Europa van promoure la celebració de l’Any Europeu de les Llengües 2001, sobre el qual s’ha emés un informe detallat de l’aplicació i resultats. En el seu moment vaig estar prou a l’aguait de què es feia i, certament, puc afirmar que es va fer molt i que es continua fent. La seua petjada és evident en molts àmbits, com per exemple en els nous materials per a aprenentatge de llengües o en els nous plantejaments de l’ensenyament (tant no universitari com universitari). Podeu comprovar-ho, simplement, si feu-li una mirada a tots els nous marcs normatius.

Cal recordar que, a més, el dia 26 de setembre, de tots els anys, se celebra el Dia Europeu de les Llengües.

I un apunt final. Estem a punt de perdre tant, que cal reivindicar molt. Cal despertar consciències en un món que sembla adormit. És per això que l’any 2008 no sols és l’Any Internacional dels Idiomes. El 2008 ha sigut designat, també, Any Internacional del Planeta Terra, Any Internacional de la creïlla (la poma de terra/de la Terra) i Any Internacional del Sanejament.

L'elixir de l'eterna joventut

No sé si existeix aquest xarop, però segurament, entre els seus ingredients, ha d’haver uns pessics de docència i uns grapats d’ignorància.
Crec que caldrà que m’explique.
Done classes a un institut d'educació secundària i des d’allí veig passar els dies, els mesos, els anys i els cursos i, com per art d’encanteri, sempre tinc al davant gent jove. Si aquesta realitat quotidiana la combines amb el sa costum de mirar-te poc a l’espill, resulta que t’emmiralles en l’alumnat i arribes a creure que per a tu no passa el temps. Fins i tot pots pensar que la teua mentalitat es manté jove, i així, sincerament, ho crec.
Un altre dels ingredients de la fórmula màgica ha de ser la capacitat per reconéixer la dimensió de la pròpia ignorància i, alhora, tenir la voluntat d’anular-la (tot i que siga impossible). Si ets capaç de veure que el saber (informació-coneixement-experiència) que acumules amb el pas del temps no és comparable amb el creixement exponencial del que ignores i, tot i això, estàs dispost a aprendre i fer-ho activament, tens el futur intel·lectual garantit, sempre que no patisques de vertigen i vulgues salvar la vida afagant-te a la desesperada d’un grapat de dogmatismes.

Indigestió de dades

O plou poc o plou massa. I ara plou massa.

S'acaba l'any i ens plouen les dades. Necessitarem -si és que us ve de gust- uns quants dies per a pair i desmagnificar tanta estadística.

Per una banda tenim l'informe PISA (Programa per a l'avaluació internacional d'alumnes -d'aproximadament 15 anys-, de l'OCDE. Una de les proves determina la competència lectora.).

Per altra banda acaba d'aparéixer l'informe PIRLS (Estudi internacional de progrés en comprensió lectora entre alumnes de 4t de primària -d'aproximadament 9-10 anys).

L'informe-anuari de la Fundació Jaume Bofill sobre l'estat de l'educació (a Catalunya -però també, per comparació, a tot l'Estat). (38 pàgines).

I encara més, l'informe de la consultoria McKinsey: "How the world's best-performing school systems come out on top" (de setembre). Sobre ell, el periòdic The Economist publicà un resum. Podeu llegir algunes "versions", en castellà, d'aquest resum (versió 1, versió 2, versió 3).

M'ho deixe per a Nadal. Per a un dia més o menys ociós (o desficiós). Ja us dic que començaré per l'informe McKinsey perquè sembla que és el que més promet, perquè sembla que pega directament en el clau.

De moment, avui acabe el dia llegint la columna de Voro Vendrell al Levante-EMV que porta per títol No presentat. Un comentari irònic del particularisme valencià en aquest tema.

Una nova literatura

o/i una nova forma de literaturitzar.

Durant segles la literatura ha nascut i viscut en llibres i ha pujat als escenaris o ha trobat el seu espai en els periòdics, en les emissions radiofòniques o, a la televisió, en pel·lícules, telenovel·les, etc. Actualment, som testimonis i actors d’un nou espai de gestació literària: el ciberespai, Internet.

Me n’alegre i em preocupa.

Me n’alegre perquè, com diu Raine Koskimaa, és un signe de vitalitat: hi ha un nou espai comunicatiu? Allà que hi va la literatura.

Em preocupa perquè sóc docent i m’haig de mirar el fenomen des de la perspectiva de qui pot ser usuari d’aquest nou format de literatura, però també de qui ha de veure-li les possibilitats pedagògiques. El problema està en què quan hi vaig estudiar a la facultat, fa uns anys, d’això no se’n parlava, perquè no existia, i ara els de la meua generació i anteriors ens hem de buscar la vida per estar un poc al dia.

Koskimaa parla d’un canvi cultural crucial i és cert. Crucial en el sentit de creu, encreuament. El camí es fa divers, les perspectives es multipliquen i no és que calga triar, sinó que cal seguir-ne moltes i alhora. El nou escenari cultural multidimensional, hipertextual, interactiu i programable demana, i demanarà (en el sentit d’exigir), un nou concepte d’alfabetitzats funcionals que inclou a dins seu el concepte tradicional d’alfabetitzat i el d’alfabetitzat digital (electracy). Només hi ha un problema: disposem ara del mateix temps que els nostres avantpassats. Podem gestionar el temps, però hi ha un moment que la cosa no dóna més de si i arriba a algun tipus de colapse.

I si a mi em preocupa i em fascina el tema, com a docent, crec que alguna cosa de semblant els ocorre als escriptors. Fa uns anys l'escriptor que tenia una categoria, o l'havia de demostrar, havia d’estar a la web, se n’havia de parlar. Allò ideal era que tinguera fins i tot pàgina web pròpia. Actualment, en l’era del Web.2, qui d’ells no té webloc? Algú se li ha ocorregut fer una estadística sobre el tema? Tindre weblog és una forma de dir: “Estic ací. Escric, doncs respire. No editeu encara cap obra meua com a pòstuma o no confegiu encara les meues obres completes”. Alhora, és una estratègia per a evitar -el mateix escriptor o les editorials- quedar-se mut, sense paraules, buit d'idees. I, finalment, és una manera de reciclar-se com a escriptor en un nou espai comunicatiu i literari que no sabem del cert on pararà. Per si de cas, molts van fent camí. I bé que fan.

Hi ha humitat

Sóc docent i quan ve l'informe del projecte OCDE PISA plantes les orelles.

Quina vergonya!

Sóc docent, pretenc ensenyar, però ja us avance que enguany no em tenen capficat en excés les dades sobre competència lectora, coneixements de ciències, etc.

Sóc docent, també haig d'educar, i per això us dic que el que em preocupa és "com" ha eixit a la llum l'informe PISA 2006. Sembla que ha sigut un part prematur.

M'explique. L'informe PISA serveix també, ha desgrat de qui l'elabora, per a la literatura pedagògica i sobretot per al periodisme. Convé disposar prompte de l'informe PISA per publicar estadístiques, comparar estats i comunitats autònomes, creuar dades i trobar les causes de les "catàstrofes" educatives en la falta d'inversions, en la mala gestió, etc. És necessari aconseguir aviat l'informe PISA perquè és una informació que té un valor, que té venda. Cal tenir l'informe PISA perquè es pot reciclar com a arma política. Una eina d'anàlisi educativa, en mans dels polítics muta i esdevé una eina d'anàlisi política.

I he exclamat "quina vergonya!" perquè s'està exigint a través dels mitjans de comunicació que cal millorar l'ensenyament, però poc d'exemple es dóna pel que fa a l'educació. Quin model en donem als nostres joves, avaluats per PISA, quan sembla que alguns que cobren no sols per fer la seua feina sinó per mantenir el sigil professional, no ho fan? És deplorable trobar-nos en una situació en què un Ministeri haja emés una nota recordatòria per als mitjans de comunicació el 28 de novembre, perquè veia vindre el bou, i que el dia següent haja d'emetre un comunicat condemnant el que havia ocorregut (el tres primers paràgrafs no tenen desperdici).

Tenim humitats. Hi hi ha filtracions. Caldrà rascar, sanejar, lluir de nou, impermeabilitzar, pintar i que quede, si pot ser, dissimulat. Quin mal efecte per a les visites!

I encara estem en les mateixes

Pareix que no passen els anys.

Havia acabat de llegir una entrevista a Peter Macintyre i ja m'estaven contant un parell d'històries. Es tracta de les mateixes històries, les de sempre, ja quotidianes a força de repetir-se, que esdevenen ací i allà en contra de la llengua pròpia del nostre territori, promogudes per persones que sembla, pel seu aspecte i/o titulació, que haurien de ser assenyades, i no ho són tant. Sabeu de què parle, veritat?

Parle d'individus que menyspreen la ciència lingüística i no dubten en malbaratar l'enteniment de qui els vol o els ha d'escoltar si, amb això, salven l'exclussivitat de la seua (única) llengua: el castellà. I amb una mateixa estratègia sempre: per carregar-se la diversitat cal inventar-se un enemic comú, extern, i procurar així la unitat interna. No la canvien, l'estratègia, perquè els funciona molt bé. Sabeu de què parle, veritat?

Parle de persones (humanes?) que s'han quedat en una fase intuïtiva, popular i prehistòrica del funcionament del cervell humà, en què alguns pensaven que l'aprenentatge de noves llengües desplaçava o reduïa l'espai de la matèria gris ocupat per la primera llengua apresa. No entenen o no volen entendre que el cervell és un espai cooperatiu i que la segona llengua s'aprén més de pressa que la primera perquè parteix d'aquella, i que la tercera encara s'assoleix més fàcilment perquè el seu aprenentatge es fonamenta sobre les habilitats compartides de les anteriors, etc. Sabeu de què parle, veritat?

Parle de gentola que no escolta o no vol escoltar el que diu el sentit comú i les investigacions. I les nega dient "això és mentida!". I encara hem de perdre nosaltres el temps (ells no) intentant justificar la veritat, quan la veritat no els interessa, ni mai l'escoltaran, encara que la coneixen. Parle de nazisme lingüístic, que no entén de convivència i de diversitat. Sabeu de què parle, veritat?

Parle d'energúmens, posseïts per la por, que pensen que en una casa sols pot viure un individu i que el concepte de convivència d'un grup o de família en harmonia en un mateix espai els sembla inconcebible, impossible. Ara mateix estic seguint un curs sobre la prevenció des de l'àmbit escolar de la violència de gènere i no he pogut deslliurar-me d'imaginar un paral·lelisme: per què hi ha parelles, que conviuen en una mateixa casa, que no poden estimar-se, conviure, créixer amb el que aporta l'un a l'altre? per què hi ha parelles en què un escridassa i maltracta a l'altre? A casa nostra, amb les dues llengües cooficials, ocorre el mateix en les ments d'alguns: per a ser jo més jo, tu has de ser meua, tu has de ser menys tu, tu has de ser res, tu has de deixar d'existir. El pitjor és quan aquest individu poregós pretén protegir-se, fer-se més fort, reclutant un exèrcit que, com ell, tinga por: "fem front a l'enemic comú!" i "no hi ha millor defensa que un bon atac!". Sabeu de què parle!

I quan dic que escoltes històries, dic que escoltes fets, llocs, persones... no són invencions. Ací, a casa nostra, potser a la teua vora, hi ha algú que, encara ara, aprofita la paraula per a "persuadir", per a fer veure la "seua" llum, a qui encara està en la ignorància. Si algunes columnes periodístiques poden manipular en aquest sentit, el poder de la paraula dita en directe i en proximitat és devastador. Com podràs "convéncer" després amb la raó a qui té tot el seu sentiment "persuadit".

Encara ara, el principal problema de la nostra llengua continua sent les actituds dels que només en parlen una altra o només en volen parlar una altra.

Fa uns tres o quatre anys Josep Piera visità el meu poble per tal de presentar un llibre a la Casa de Joan Fuster. Un grupet (m'estalvie els qualificatius) intentà rebentar l'acte proferint crits (imagineu-vos el seu contingut). Represa la normalitat, Josep Piera va dir, amb una trista ironia, que s'havia sentit rejovenit, perquè havien passat tants anys i encara estàvem en les mateixes.

Malaurats siguen aquells que difonen i publiciten la seua por cap a altres llengües diverses a la seua, perquè planten la llavor de l'enfrontament social i les seues arrels poden arribar a ser massa profundes.

Hi ha altres móns...

... però (molts) estan en aquest.

M'han vingut al cap, lleugerament modificades, les paraules del poeta Paul Éluard quan he llegit el suplement Babelia (núm. 834) d'El País, dedicat a "los nuevos narradores árabes". He resseguit ràpidament les pàgines per buscar-hi l'únic autor que he llegit i que entraria dins aquesta classificació. Hi és!, a l'apartat titulat "Veus imprescindibles".

Es tracta del marroquí Mohamed Xukri.

Vaig començar el 1994 llegint El pa de cada dia, publicat a l'editorial Bromera. Impactant! El vaig voler compartir com a llibre de lectura d'un grup d'alumnes, en femení, de l'antiga FP que anaven de modernes i que res no els podia fer pujar els colors a la cara. Estaven equivocades. El llibre també les va deixar bocabadades. Descobrírem que ací a prop, al Marroc, hi havia una altra manera de viure (i de malviure), una altra cultura, un altre món...

I una altra manera d'escriure, també.

El lector pot pensar que la traducció canvia poc o molt l'original, però en aquest cas està clar que l'arquitectura sintàctica característica d'aquesta novel·la era així en origen. La lectura d'El temps dels errors, del mateix autor, era la continuació de la història i mantenia la fòrmula expressiva. Mesos enrere havia llegit l'Alcorà i quan vaig arribar a Mohamed Xukri em va semblar trobar certes semblances estilístiques (sempre tenint clar que en el camí cap aquests autors estan els traductors).

Per si algú li ve de gust resseguir les sures de l'Alcorà, tenim la traducció al català que el 2001 Mikel d'Epalza va publicar a l'editorial Proa. La seua qualitat va ser reconeguda amb la concessió, al traductor, del Premi Nacional de Traducció el 2003.