L'últim rostre d'una llengua

També hauria pogut titular aquest article d'aquesta altra manera: "Llengües amb data de caducitat". L'article anterior Els idiomes sí que compten! era premonitori.

Un company de feina em posà al davant, obert per la pàgina 56-57, el periòdic La Razón del dia 25 de gener de 2008 i em digué: Mira això!

Primera impressió: era una pàgina de "Necrológicas" i "Obituarios". Sense comentaris.

Segona impressió: un article (supose que procedent d'agència) certificava la mort de Marie Smith Jones als 89 anys. El mèrit involuntari que tenia l'anciana era ser l'última nativa d'Alaska que parlava la llengua eyak.

Tercera impressió: la imatge que acompanya la notícia, una mirada serena o trista que guaita més enllà, possiblement cap a un horitzó on tot es "perd".

I última impressió, les seues paraules: "és horrible quedar-se sola". I les que pronuncià la seua néta quan l'àvia va morir: "Tots diuen que al menys ja no sofrirà més. Perquè havia patit molts dolors durant molts anys". Per un moment, imagine una aplicació metafòrica d'aquestes paraules no sobre l'àvia difunta, sinó sobre la llengua que s'emporta.

Ens queda un llegat. La Universitat d'Alaska l'ajudà a compilar un diccionari sobre la llengua eyak. Encara com algú ajuda a embalsamar el cos lingüístic i no l'ha deixat reduir-se a cendres o a pols.

Seguint els enllaços que la web BBC Mundo dóna sobre aquesta notícia, descobreixes, sense voler, altres històries lingüísticament dramàtiques, ocorregudes molt lluny, però sentides molt a prop, com la dels dos ancians mexicans (avise que no es tracta de cap acudit).

Decidisc no continuar navegant. Escric aquest article i us deixe pensar.