dijous, 17 de gener del 2008

Què passaria si...?

El condicional, com a temps verbal, té una força que potser no ha estat encara correctament mesurada. O, potser sí, i per això hi ha qui s'extralimita en el seu ús.

El condicional possibilita la creació literària: em plantege uns personatges, en un temps i en un espai i em pregunte què passaria si dins del sistema que he creat esdevinguera que... Res a objectar. És una tècnica que emprem els professors a l'aula per animar la inventiva de l'alumnat i activar les relacions lògiques de causa-conseqüència.

Però el condicional és, també, i massa vegades, l'instrument d'un ab(ús) intel·lectual, moralment (?) inacceptable. Parle de quan, amb el "què passaria si...?" posem a l'interrogat en una situació molt improbable (o impossible) forçant-lo a què el seu cervell genere unes respostes que l'aboquen a posar-se a la defensiva en previsió d'un pseudo/hipotètic perill o d'un futur apocalíptic. Parle de discursos (se'ns ve la campanya electoral al damunt) o d'escrits com el de Fernando Delgado, aparegut en una recent columna al Babelia, en què es preguntava què ocorreria si un bon dia ens despertàrem i veiérem que han desaparegut tots els llibres del món. No sé, potser algun encanteri ho aconseguiria, però quants milions o bilions de llibres hi ha? Poden desaparéixer d'un dia per a l'altre? Per a què serveix plantejar qüestions impossibles? A qui emporuguim: als lectors, als editors, als fabricants de paper i de tinta, als enquadernadors, als impremters... a tots? I per a què?

Plantejar aquestes situacions és una perversitat. La realitat pot tendir cap al caos (canvi climàtic, esgotament del petroli, etc.) , però aquest és previsible i observable des d'una determinada distància temporal. Aquest ús esmolat del condicional pot acabar tallant.

Altrament a l'ús literari de la interrogació condicional, hi ha l'ús irònic. Fa un mes aproximadament, Viquipèdia destacava un article on es plantejava, en clau d'humor, fi i encertat, el cataclisme que suposaria el caos en Viquipèdia. Això està bé, perquè el futurible s'hi plantejava, explícitament, com un exercici lingüístic d'humor. Llàstima que no puga localitzar l'enllaç.

Prendre seriosament els pronòstics d'un futur d'absències, de desaparicions o caos, aboca a una generalització de la síndrome de Diògenes en la vessant d'acumular objectes. I és clar: per a tenir has de comprar. Per tant, algú ix guanyant (molts diners). Mireu, si no, el que ocorre als EUA, on (segons els documentals) molta gent acumula a casa un arsenal en previsió d'un futur Mad Max.

3 comentaris:

ginjol ha dit...

Al "que passaria si" jo afegiria aquestes frases adversatives tan genials que tant ho compliquen tot: "sí, però..." i "però és que...". Copiant el teu paisà Voro Vendrell, podem dir que tot el que comence per "es que" i no siga esquena o esquerra és directament mentida.

Fundació Bromera ha dit...

La creació d'una realitat virtual, on el creador esdevé un demiürg, és un recurs que ben emprat ens ha donat grans obres que ens poden ajudar a reflexionar sobre el nostre present i el nostre futur. I com a exemple evident podem trobar el món feliç d'Huxley. Però, com a qualsevol eina, és pot emprar amb una bona intenció però també per fer malifetes.

DE TOT UN POQUET ha dit...

Amb el teu permís t'he enllaçat al meu bloc... Em va fer saber de tu l'amic Lluís Segrelles (COLATA).
El meu bloc és a VILAWEB... ÀNGEL CANET CATALÀ.