dimarts, 25 de març de 2008

No sé si riure o plorar

Un amic em va demanar de fer un article i li vaig dir que sí.
Li vaig dir que sí per quatre motius: perquè em costa dir que no, perquè era (i és) un amic, perquè el tema que em proposà era la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i perquè anava a publicar-se a un llibret de falla d'Alzira (La falla El Mercat). Aquest últim motiu combinat amb l'anterior formen, per a mi, una raó de molt de pes. Passades les falles i publicat el llibret (mereixedor del 1r premi d'Alzira i 41é premi dels atorgats per la Generalitat), reproduïsc aquell article tot d'una peça, encara que siga llarg per a un bloc.


NO SÉ SI RIURE O PLORAR

Creia que era un prejudici, però la realitat em confirma que és una opinió prou encertada: som un poble procliu als aniversaris, a les commemoracions, a la festa. A tall d’exemple, podem esmentar que l’any passat recordàrem la desfeta d’Almansa de 1707 i celebràrem el 75é aniversari de l’aprovació de les Normes de Castelló. Enguany evoquem els 800 anys de Jaume I amb tot d’actes. Caldrà recordar també que fa cinc anys de la Declaració d’Ares i deu de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El 2009 farà dos-cents anys del naixement de Josep Bernat i Baldoví, una persona i un personatge molt apreciat en el món faller, tant per la seua aportació al sainet com pels seus llibres de falla. Tot açò, ho torne a repetir, és una mostra d’aquest taranna entre fastuós, festiu, lúdic i cultural que sembla caracteritzar-nos.

El 2008 commemorem, també, el 25 aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). No sé a vosaltres, però hi ha aniversaris, com aquest, que comencen a deixar-me cert regust desagradable. Pensem en les persones. Al xiquet acabat de nàixer li contem el temps per dies i per mesos, i els pares n’estem contentíssims dels nostres càlculs. Arriba un moment en què comencem a contar per anys (les talles de la roba ens assenyalen el moment), i continuem plens d’alegria. A partir d’una determinada edat, ho festegem amb els amics i, més endavant, en la intimitat. Més tard, ni l’afectat vol celebrar el seu natalici, ni vol que ningú li’l recorde. No sé en quina fase està la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, però ja té vint-i-cinc anys. Celebrarem el cinquanté aniversari de la LUEV? I el centenari? I el bicentenari? El poble valencià sent ara el mateix goig per aquesta llei que quan va ser publicada? Quin sentiment ens envairà en el futur?

En la literatura jurídica hi ha un gènere oblidat o desdenyat: el dels preàmbuls. La majoria de lectors de lleis acudeixen directament a l’articulat i salten àgilment al damunt de la part introductòria, que consideren inútil, i es perden, de fet, la part més humana, la més dialogant, la més raonada i raonable, la que justifica, o intenta justificar, la resta. Qui s’ha llegit el preàmbul de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià? Si hi aneu, trobareu veritats com a punys: la LUEV “tracta d’esmenar una injustícia històrica” que és “la situació diglòssica en què està immergida la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys”. La LUEV “tracta de superar la relació de desigualtat que hi ha entre les dues llengües oficials de la nostra comunitat autònoma” facilitant “l’extensió del coneixement del valencià a tota la nostra societat”. “La recuperació i extensió del seu ús, com un dels factors de retrobament de la nostra identitat de poble, ens pertoca també a tots els valencians, independentment de la llengua habitual de cadascú”.

Malament li anaven les coses a la nostra llengua quan el 1983 li calia, per no defallir, d’una llei que funcionara a manera d’incubadora o de sala de cures intensives. Així i tot hi ha qui envejava, i enveja, les atencions que rep el malalt per tal de guarir-lo i reprova la “inversió sanitària”, tan necessària com justificada. Alguns voldrien que es morira i la falta de discreció els fa enunciar innumerables fal·làcies.

Protegir, regular, garantir… són verbs fonamentals en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. La força d’una llei es pot mesurar de diverses maneres. La més efectiva potser seria avaluar el seu “efecte paraigua” i contabilitzar les vegades que ha donat aixopluc a decisions d’àmbit administratiu o judicial. Seria interessant un estudi sobre la quantitat de disposicions legals que incorporen la LUEV en els seus fonaments legals, les sentències que en fan referència, els pronunciaments del Síndic de Greuges que la incorporen, etc. La lectura que se’n podria fer seria doble, agredolça: quina sort disposar d’una arma tan potent i quina dissort que l’hàgem d’usar tantes vegades.

Vint-i-cinc anys són molts anys i les coses evolucionen a un ritme vertiginós. Recordeu per un moment com era l’estètica i la mecànica dels cotxes, com anàvem vestits, com eren aquells primers ordinadors, què valia el pa i la llet, quina era la música de moda… Han passat vint-i-cinc anys… i escolte com parlen molts dels nostres dirigents polítics, empresaris, actors…, llig anuncis publicitaris als periòdics, a les tanques dels carrers i carreteres, escolte els mitjans de comunicació produïts des de casa nostra, busque (i quasi no trobe) revistes i diaris en la meua llengua, mire els tiquets del que compre… Han passat vint-i-cinc anys i em pregunte quan quedarà esmenada la “injustícia històrica” de què parla la Llei, quan acabarà el sotmetiment de la nostra llengua, quan retrobarem, completament, la nostra identitat com a poble. Això potser ocorrerà quan tothom prenga consciència que la llengua, la cultura, les tradicions es perden si no hi ha una actitud favorable. ¿Hi ha més gran hipocresia que dir que s’estima una llengua que no es parla o sentir-se orgullós d’una cultura, d’una història, que, tanmateix es desconeix?

Al cap i a la fi, tot es redueix a una qüestió d’actituds i de conductes lingüístiques. Us contaré només un cas. Una amiga de Madrid (farà uns quinze anys), i un amic gallec (més recentement), em confessaven que no entenien l’actitud que teníem molts valencians de parlar-los en castellà sense ells haver-ho demanat. Tot al contrari, havien d’exigir contínuament que els parlàrem en valencià, que el volien escoltar i aprendre a usar-lo i que per aquesta via no se’ls facilitava la integració. Els vaig haver d’explicar que, a casa nostra, patíem d’una malaltia cultural terrible: la submissió lingüística, i que la ignorància era la seua principal aliada. Què li farem? Per a vergonya d’alguns companys de feina oriünds, tots dos, després de tres anys, parlaven habitualment la nostra llengua de manera fluïda i bastant correcta. En el seu moment van obtenir un títol que acreditava el seu coneixement del valencià. Això fou un reconeixement a la seua capacitat de fer un ús digne de la llengua i els va suposar l’esperó definitiu per a usar-la habitualment.

Malament li anaven les coses a la nostra llengua el 1983 i malament li continuen anant quan encara li cal estar assistida per aquesta llei protectora. Celebrem, si voleu, els 25 anys de la LUEV. Acomplim amb un ritual solemne, fem festa a propòsit d’un succés faust, alegrem-nos-en i lloem la llei públicament. S’haurà de fer, puix que hi ha gent que la infama, la denigra, la blasma o que voldria que mai hagués existit. Celebrem, doncs, que tenim aquesta llei, però avergonyim-nos que encara ens siga necessària.

dissabte, 16 de febrer de 2008

Sempre a la defensiva



He rellegit fa poc La llengua dels valencians. Un llibre que ja té un bon grapat d'anys. Comença plantejant l'obligatorietat de la llengua auctòctona i hi esmenta, i refuta, tres dels arguments habituals usats per a abandonar la nostra llengua.


Encara estava en això quan m'ha caigut a les mans un llibret editat per Acció Cultural del País Valencià i la Plataforma per la Llengua. El títol ho diu tot: Què faig si...? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l'ús del valencià. Un seguit de situacions comunicatives en què les actituds d'alguns poden manifestar-se en contra de la nostra voluntat de fer ús de la llengua que ens és pròpia. Per a cadascuna d'elles es dóna recomanacions sobre l'actitud lingüística que podem adoptar. Molt interessant. I útil.


Existeix també una versió adaptada a la realitat del Principat. I és que allà, tot i que des d'ací no ens ho creguem, tampoc estan per a tirar coets.


Després de tants anys la nostra situació sociolingüística continua no sent normal i encara hem d'estar previnguts i tirar mà d'estratègies defensives contra qui no vol ni escoltar la nostra llengua. El problema que patim, torne a dir-ho, més que lingüístic, és, sobretot, actitudinal.


I és que, com diu Manuel Sanchis Guarner en el llibre abans esmentat, "fa més de quatre-cents anys que un sector important de valencians no estima la llengua pròpia".

diumenge, 3 de febrer de 2008

L'últim rostre d'una llengua

També hauria pogut titular aquest article d'aquesta altra manera: "Llengües amb data de caducitat". L'article anterior Els idiomes sí que compten! era premonitori.

Un company de feina em posà al davant, obert per la pàgina 56-57, el periòdic La Razón del dia 25 de gener de 2008 i em digué: Mira això!

Primera impressió: era una pàgina de "Necrológicas" i "Obituarios". Sense comentaris.

Segona impressió: un article (supose que procedent d'agència) certificava la mort de Marie Smith Jones als 89 anys. El mèrit involuntari que tenia l'anciana era ser l'última nativa d'Alaska que parlava la llengua eyak.

Tercera impressió: la imatge que acompanya la notícia, una mirada serena o trista que guaita més enllà, possiblement cap a un horitzó on tot es "perd".

I última impressió, les seues paraules: "és horrible quedar-se sola". I les que pronuncià la seua néta quan l'àvia va morir: "Tots diuen que al menys ja no sofrirà més. Perquè havia patit molts dolors durant molts anys". Per un moment, imagine una aplicació metafòrica d'aquestes paraules no sobre l'àvia difunta, sinó sobre la llengua que s'emporta.

Ens queda un llegat. La Universitat d'Alaska l'ajudà a compilar un diccionari sobre la llengua eyak. Encara com algú ajuda a embalsamar el cos lingüístic i no l'ha deixat reduir-se a cendres o a pols.

Seguint els enllaços que la web BBC Mundo dóna sobre aquesta notícia, descobreixes, sense voler, altres històries lingüísticament dramàtiques, ocorregudes molt lluny, però sentides molt a prop, com la dels dos ancians mexicans (avise que no es tracta de cap acudit).

Decidisc no continuar navegant. Escric aquest article i us deixe pensar.

dijous, 17 de gener de 2008

Què passaria si...?

El condicional, com a temps verbal, té una força que potser no ha estat encara correctament mesurada. O, potser sí, i per això hi ha qui s'extralimita en el seu ús.

El condicional possibilita la creació literària: em plantege uns personatges, en un temps i en un espai i em pregunte què passaria si dins del sistema que he creat esdevinguera que... Res a objectar. És una tècnica que emprem els professors a l'aula per animar la inventiva de l'alumnat i activar les relacions lògiques de causa-conseqüència.

Però el condicional és, també, i massa vegades, l'instrument d'un ab(ús) intel·lectual, moralment (?) inacceptable. Parle de quan, amb el "què passaria si...?" posem a l'interrogat en una situació molt improbable (o impossible) forçant-lo a què el seu cervell genere unes respostes que l'aboquen a posar-se a la defensiva en previsió d'un pseudo/hipotètic perill o d'un futur apocalíptic. Parle de discursos (se'ns ve la campanya electoral al damunt) o d'escrits com el de Fernando Delgado, aparegut en una recent columna al Babelia, en què es preguntava què ocorreria si un bon dia ens despertàrem i veiérem que han desaparegut tots els llibres del món. No sé, potser algun encanteri ho aconseguiria, però quants milions o bilions de llibres hi ha? Poden desaparéixer d'un dia per a l'altre? Per a què serveix plantejar qüestions impossibles? A qui emporuguim: als lectors, als editors, als fabricants de paper i de tinta, als enquadernadors, als impremters... a tots? I per a què?

Plantejar aquestes situacions és una perversitat. La realitat pot tendir cap al caos (canvi climàtic, esgotament del petroli, etc.) , però aquest és previsible i observable des d'una determinada distància temporal. Aquest ús esmolat del condicional pot acabar tallant.

Altrament a l'ús literari de la interrogació condicional, hi ha l'ús irònic. Fa un mes aproximadament, Viquipèdia destacava un article on es plantejava, en clau d'humor, fi i encertat, el cataclisme que suposaria el caos en Viquipèdia. Això està bé, perquè el futurible s'hi plantejava, explícitament, com un exercici lingüístic d'humor. Llàstima que no puga localitzar l'enllaç.

Prendre seriosament els pronòstics d'un futur d'absències, de desaparicions o caos, aboca a una generalització de la síndrome de Diògenes en la vessant d'acumular objectes. I és clar: per a tenir has de comprar. Per tant, algú ix guanyant (molts diners). Mireu, si no, el que ocorre als EUA, on (segons els documentals) molta gent acumula a casa un arsenal en previsió d'un futur Mad Max.

dimarts, 25 de desembre de 2007

Els idiomes sí que compten!


Front a la globalització, la diversitat lingüística.

L’impuls de l’economia de les últimes dècades a la recerca d’un mercat global ha començat a manifestar com a certes les prediccions d’aquells que no trobaven que tot eren bondats. Directament, o quasi-directament, ha portat (i portarà) l’augment de la distància entre pobres i rics (i l’augment dels primers i la reducció dels segons), el canvi climàtic, l’extermini de llengües i cultures, etc.

Ara ens n’adonem que la manera de no reduir-nos a la mínima expressió, al mínim comú denominador, passa per recordar cadascú qui és i com el fet individual és enriquidor i és garantia de diversitat i de supervivència de tots. Ja fa temps que es parla d’ecologia quan es parla, també, de les llengües. Recordem el llibre Llenguatge i cultura: per a una ecologia lingüística (2a ed. 1996) de Ricard Morant i Miquel Peñarroya.

Ens hauria d’esgarrifar el que ens diu l’observatori Ethnologue. De 6912 llengües existents actualment, més de 500 estan a punt de desaparéixer ja mateix, 5673 són parlades per menys de 100.000 persones, etc.


Una aposta ferma en contra del que sembla inevitable és la de l’Assembla General de les Nacions Unides, que proclama l’any 2008 com a Any Internacional dels Idiomes per a fomentar el multilingüisme, la unitat i la comprensió internacional, i designa la UNESCO com l’organisme coordinador de les activitats de l’Any. Dins d'aquest context festiu i reivindicatiu que ens oferirà el 2008 caldrà destacar la data del 21 de febrer perquè serà el Dia Internacional de la Llengua Materna.

La UNESCO ha sigut un espai de treball internacional que des de 1960 ha concretat una sèrie d’acords sota la forma de declaracions universals, recomanacions, declaracions i pactes internacionals.


Confiem en el que ens puga aportar aquesta celebració. Almenys els organitzadors declaren que “la diversitat lingüística és un element essencial de la diversitat cultural. De la mateixa manera que el plurilingüisme, aquesta participa en el desenvolupament sostenible i en el reforç del diàleg, la cohesió social i la pau”.

Esperem també que les nostres autoritats públiques, les universitats, les associacions i moviments culturals i el sector privat facen costat a aquesta iniciativa de la ONU actuant a favor de la nostra llengua pròpia, encara minoritzada i encara perseguida.

No és nou tot açò de reivindicar internacionalment el valor de les llengües, la seua diversitat i el seu rerefons cultural. Tenim un precedent. El Parlament Europeu i el Consell d’Europa van promoure la celebració de l’Any Europeu de les Llengües 2001, sobre el qual s’ha emés un informe detallat de l’aplicació i resultats. En el seu moment vaig estar prou a l’aguait de què es feia i, certament, puc afirmar que es va fer molt i que es continua fent. La seua petjada és evident en molts àmbits, com per exemple en els nous materials per a aprenentatge de llengües o en els nous plantejaments de l’ensenyament (tant no universitari com universitari). Podeu comprovar-ho, simplement, si feu-li una mirada a tots els nous marcs normatius.


Cal recordar que, a més, el dia 26 de setembre, de tots els anys, se celebra el Dia Europeu de les Llengües.


I un apunt final. Estem a punt de perdre tant, que cal reivindicar molt. Cal despertar consciències en un món que sembla adormit. És per això que l’any 2008 no sols és l’Any Internacional dels Idiomes. El 2008 ha sigut designat, també, Any Internacional del Planeta Terra, Any Internacional de la creïlla (la poma de terra/de la Terra) i Any Internacional del Sanejament.

diumenge, 16 de desembre de 2007

L'elixir de l'eterna joventut

No sé si existeix aquest xarop, però segurament, entre els seus ingredients, ha d’haver uns pessics de docència i uns grapats d’ignorància.
Crec que caldrà que m’explique.
Done classes a un institut d'educació secundària i des d’allí veig passar els dies, els mesos, els anys i els cursos i, com per art d’encanteri, sempre tinc al davant gent jove. Si aquesta realitat quotidiana la combines amb el sa costum de mirar-te poc a l’espill, resulta que t’emmiralles en l’alumnat i arribes a creure que per a tu no passa el temps. Fins i tot pots pensar que la teua mentalitat es manté jove, i així, sincerament, ho crec.
Un altre dels ingredients de la fórmula màgica ha de ser la capacitat per reconéixer la dimensió de la pròpia ignorància i, alhora, tenir la voluntat d’anular-la (tot i que siga impossible). Si ets capaç de veure que el saber (informació-coneixement-experiència) que acumules amb el pas del temps no és comparable amb el creixement exponencial del que ignores i, tot i això, estàs dispost a aprendre i fer-ho activament, tens el futur intel·lectual garantit, sempre que no patisques de vertigen i vulgues salvar la vida afagant-te a la desesperada d’un grapat de dogmatismes.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Indigestió de dades

O plou poc o plou massa. I ara plou massa.
S'acaba l'any i ens plouen les dades. Necessitarem -si és que us ve de gust- uns quants dies per a pair i desmagnificar tanta estadística.
Per una banda tenim l'informe PISA (Programa per a l'avaluació internacional d'alumnes -d'aproximadament 15 anys-, de l'OCDE. Una de les proves determina la competència lectora.).
Per altra banda acaba d'aparéixer l'informe PIRLS (Estudi internacional de progrés en comprensió lectora entre alumnes de 4t de primària -d'aproximadament 9-10 anys).
L'informe-anuari de la Fundació Jaume Bofill sobre l'estat de l'educació (a Catalunya -però també, per comparació, a tot l'Estat). (38 pàgines).
I encara més, l'informe de la consultoria McKinsey: "How the world's best-performing school systems come out on top" (de setembre). Sobre ell, el periòdic The Economist publicà un resum. Podeu llegir algunes "versions", en castellà, d'aquest resum (versió 1, versió 2, versió 3).
M'ho deixe per a Nadal. Per a un dia més o menys ociós (o desficiós). Ja us dic que començaré per l'informe McKinsey perquè sembla que és el que més promet, perquè sembla que pega directament en el clau.
De moment, avui acabe el dia llegint la columna de Voro Vendrell al Levante-EMV que porta per títol No presentat. Un comentari irònic del particularisme valencià en aquest tema.