I encara estem en les mateixes

Pareix que no passen els anys.

Havia acabat de llegir una entrevista a Peter Macintyre i ja m'estaven contant un parell d'històries. Es tracta de les mateixes històries, les de sempre, ja quotidianes a força de repetir-se, que esdevenen ací i allà en contra de la llengua pròpia del nostre territori, promogudes per persones que sembla, pel seu aspecte i/o titulació, que haurien de ser assenyades, i no ho són tant. Sabeu de què parle, veritat?

Parle d'individus que menyspreen la ciència lingüística i no dubten en malbaratar l'enteniment de qui els vol o els ha d'escoltar si, amb això, salven l'exclussivitat de la seua (única) llengua: el castellà. I amb una mateixa estratègia sempre: per carregar-se la diversitat cal inventar-se un enemic comú, extern, i procurar així la unitat interna. No la canvien, l'estratègia, perquè els funciona molt bé. Sabeu de què parle, veritat?

Parle de persones (humanes?) que s'han quedat en una fase intuïtiva, popular i prehistòrica del funcionament del cervell humà, en què alguns pensaven que l'aprenentatge de noves llengües desplaçava o reduïa l'espai de la matèria gris ocupat per la primera llengua apresa. No entenen o no volen entendre que el cervell és un espai cooperatiu i que la segona llengua s'aprén més de pressa que la primera perquè parteix d'aquella, i que la tercera encara s'assoleix més fàcilment perquè el seu aprenentatge es fonamenta sobre les habilitats compartides de les anteriors, etc. Sabeu de què parle, veritat?

Parle de gentola que no escolta o no vol escoltar el que diu el sentit comú i les investigacions. I les nega dient "això és mentida!". I encara hem de perdre nosaltres el temps (ells no) intentant justificar la veritat, quan la veritat no els interessa, ni mai l'escoltaran, encara que la coneixen. Parle de nazisme lingüístic, que no entén de convivència i de diversitat. Sabeu de què parle, veritat?

Parle d'energúmens, posseïts per la por, que pensen que en una casa sols pot viure un individu i que el concepte de convivència d'un grup o de família en harmonia en un mateix espai els sembla inconcebible, impossible. Ara mateix estic seguint un curs sobre la prevenció des de l'àmbit escolar de la violència de gènere i no he pogut deslliurar-me d'imaginar un paral·lelisme: per què hi ha parelles, que conviuen en una mateixa casa, que no poden estimar-se, conviure, créixer amb el que aporta l'un a l'altre? per què hi ha parelles en què un escridassa i maltracta a l'altre? A casa nostra, amb les dues llengües cooficials, ocorre el mateix en les ments d'alguns: per a ser jo més jo, tu has de ser meua, tu has de ser menys tu, tu has de ser res, tu has de deixar d'existir. El pitjor és quan aquest individu poregós pretén protegir-se, fer-se més fort, reclutant un exèrcit que, com ell, tinga por: "fem front a l'enemic comú!" i "no hi ha millor defensa que un bon atac!". Sabeu de què parle!

I quan dic que escoltes històries, dic que escoltes fets, llocs, persones... no són invencions. Ací, a casa nostra, potser a la teua vora, hi ha algú que, encara ara, aprofita la paraula per a "persuadir", per a fer veure la "seua" llum, a qui encara està en la ignorància. Si algunes columnes periodístiques poden manipular en aquest sentit, el poder de la paraula dita en directe i en proximitat és devastador. Com podràs "convéncer" després amb la raó a qui té tot el seu sentiment "persuadit".

Encara ara, el principal problema de la nostra llengua continua sent les actituds dels que només en parlen una altra o només en volen parlar una altra.

Fa uns tres o quatre anys Josep Piera visità el meu poble per tal de presentar un llibre a la Casa de Joan Fuster. Un grupet (m'estalvie els qualificatius) intentà rebentar l'acte proferint crits (imagineu-vos el seu contingut). Represa la normalitat, Josep Piera va dir, amb una trista ironia, que s'havia sentit rejovenit, perquè havien passat tants anys i encara estàvem en les mateixes.

Malaurats siguen aquells que difonen i publiciten la seua por cap a altres llengües diverses a la seua, perquè planten la llavor de l'enfrontament social i les seues arrels poden arribar a ser massa profundes.