dimarts, 25 de març del 2008

No sé si riure o plorar

Un amic em va demanar de fer un article i li vaig dir que sí.
Li vaig dir que sí per quatre motius: perquè em costa dir que no, perquè era (i és) un amic, perquè el tema que em proposà era la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i perquè anava a publicar-se a un llibret de falla d'Alzira (La falla El Mercat). Aquest últim motiu combinat amb l'anterior formen, per a mi, una raó de molt de pes. Passades les falles i publicat el llibret (mereixedor del 1r premi d'Alzira i 41é premi dels atorgats per la Generalitat), reproduïsc aquell article tot d'una peça, encara que siga llarg per a un bloc.


NO SÉ SI RIURE O PLORAR

Creia que era un prejudici, però la realitat em confirma que és una opinió prou encertada: som un poble procliu als aniversaris, a les commemoracions, a la festa. A tall d’exemple, podem esmentar que l’any passat recordàrem la desfeta d’Almansa de 1707 i celebràrem el 75é aniversari de l’aprovació de les Normes de Castelló. Enguany evoquem els 800 anys de Jaume I amb tot d’actes. Caldrà recordar també que fa cinc anys de la Declaració d’Ares i deu de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El 2009 farà dos-cents anys del naixement de Josep Bernat i Baldoví, una persona i un personatge molt apreciat en el món faller, tant per la seua aportació al sainet com pels seus llibres de falla. Tot açò, ho torne a repetir, és una mostra d’aquest taranna entre fastuós, festiu, lúdic i cultural que sembla caracteritzar-nos.

El 2008 commemorem, també, el 25 aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). No sé a vosaltres, però hi ha aniversaris, com aquest, que comencen a deixar-me cert regust desagradable. Pensem en les persones. Al xiquet acabat de nàixer li contem el temps per dies i per mesos, i els pares n’estem contentíssims dels nostres càlculs. Arriba un moment en què comencem a contar per anys (les talles de la roba ens assenyalen el moment), i continuem plens d’alegria. A partir d’una determinada edat, ho festegem amb els amics i, més endavant, en la intimitat. Més tard, ni l’afectat vol celebrar el seu natalici, ni vol que ningú li’l recorde. No sé en quina fase està la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, però ja té vint-i-cinc anys. Celebrarem el cinquanté aniversari de la LUEV? I el centenari? I el bicentenari? El poble valencià sent ara el mateix goig per aquesta llei que quan va ser publicada? Quin sentiment ens envairà en el futur?

En la literatura jurídica hi ha un gènere oblidat o desdenyat: el dels preàmbuls. La majoria de lectors de lleis acudeixen directament a l’articulat i salten àgilment al damunt de la part introductòria, que consideren inútil, i es perden, de fet, la part més humana, la més dialogant, la més raonada i raonable, la que justifica, o intenta justificar, la resta. Qui s’ha llegit el preàmbul de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià? Si hi aneu, trobareu veritats com a punys: la LUEV “tracta d’esmenar una injustícia històrica” que és “la situació diglòssica en què està immergida la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys”. La LUEV “tracta de superar la relació de desigualtat que hi ha entre les dues llengües oficials de la nostra comunitat autònoma” facilitant “l’extensió del coneixement del valencià a tota la nostra societat”. “La recuperació i extensió del seu ús, com un dels factors de retrobament de la nostra identitat de poble, ens pertoca també a tots els valencians, independentment de la llengua habitual de cadascú”.

Malament li anaven les coses a la nostra llengua quan el 1983 li calia, per no defallir, d’una llei que funcionara a manera d’incubadora o de sala de cures intensives. Així i tot hi ha qui envejava, i enveja, les atencions que rep el malalt per tal de guarir-lo i reprova la “inversió sanitària”, tan necessària com justificada. Alguns voldrien que es morira i la falta de discreció els fa enunciar innumerables fal·làcies.

Protegir, regular, garantir… són verbs fonamentals en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. La força d’una llei es pot mesurar de diverses maneres. La més efectiva potser seria avaluar el seu “efecte paraigua” i contabilitzar les vegades que ha donat aixopluc a decisions d’àmbit administratiu o judicial. Seria interessant un estudi sobre la quantitat de disposicions legals que incorporen la LUEV en els seus fonaments legals, les sentències que en fan referència, els pronunciaments del Síndic de Greuges que la incorporen, etc. La lectura que se’n podria fer seria doble, agredolça: quina sort disposar d’una arma tan potent i quina dissort que l’hàgem d’usar tantes vegades.

Vint-i-cinc anys són molts anys i les coses evolucionen a un ritme vertiginós. Recordeu per un moment com era l’estètica i la mecànica dels cotxes, com anàvem vestits, com eren aquells primers ordinadors, què valia el pa i la llet, quina era la música de moda… Han passat vint-i-cinc anys… i escolte com parlen molts dels nostres dirigents polítics, empresaris, actors…, llig anuncis publicitaris als periòdics, a les tanques dels carrers i carreteres, escolte els mitjans de comunicació produïts des de casa nostra, busque (i quasi no trobe) revistes i diaris en la meua llengua, mire els tiquets del que compre… Han passat vint-i-cinc anys i em pregunte quan quedarà esmenada la “injustícia històrica” de què parla la Llei, quan acabarà el sotmetiment de la nostra llengua, quan retrobarem, completament, la nostra identitat com a poble. Això potser ocorrerà quan tothom prenga consciència que la llengua, la cultura, les tradicions es perden si no hi ha una actitud favorable. ¿Hi ha més gran hipocresia que dir que s’estima una llengua que no es parla o sentir-se orgullós d’una cultura, d’una història, que, tanmateix es desconeix?

Al cap i a la fi, tot es redueix a una qüestió d’actituds i de conductes lingüístiques. Us contaré només un cas. Una amiga de Madrid (farà uns quinze anys), i un amic gallec (més recentement), em confessaven que no entenien l’actitud que teníem molts valencians de parlar-los en castellà sense ells haver-ho demanat. Tot al contrari, havien d’exigir contínuament que els parlàrem en valencià, que el volien escoltar i aprendre a usar-lo i que per aquesta via no se’ls facilitava la integració. Els vaig haver d’explicar que, a casa nostra, patíem d’una malaltia cultural terrible: la submissió lingüística, i que la ignorància era la seua principal aliada. Què li farem? Per a vergonya d’alguns companys de feina oriünds, tots dos, després de tres anys, parlaven habitualment la nostra llengua de manera fluïda i bastant correcta. En el seu moment van obtenir un títol que acreditava el seu coneixement del valencià. Això fou un reconeixement a la seua capacitat de fer un ús digne de la llengua i els va suposar l’esperó definitiu per a usar-la habitualment.

Malament li anaven les coses a la nostra llengua el 1983 i malament li continuen anant quan encara li cal estar assistida per aquesta llei protectora. Celebrem, si voleu, els 25 anys de la LUEV. Acomplim amb un ritual solemne, fem festa a propòsit d’un succés faust, alegrem-nos-en i lloem la llei públicament. S’haurà de fer, puix que hi ha gent que la infama, la denigra, la blasma o que voldria que mai hagués existit. Celebrem, doncs, que tenim aquesta llei, però avergonyim-nos que encara ens siga necessària.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No poden ser més encertades les teues reflexions. Passats els 25 anys de la LUEV, val a dir que en el seu moment ve ser gratificant. Vist amb perspectiva, no sé si pensar que va servir per limitar la llengua a l'escola només, perquè l'ús a la societat ja veiem quin és: quasi nul.
Amb una administració que fa dissimuladament la vida impossible a l'ús normal de la llengua: on s'havia avançat, imposa un bilingüisme que no és més que un retrocés, però n'hi ha llocs on no fa res perquè ni tan sols un esquifit bilingüisme puga crèixer. Amb uns mitjans de comunicació disposts a parar la mà quan anuncien que faran edicions digitals en valencià, i encara no se'n sap res. O als mitjans públics on es fan sèries que consagren la diglòssia (o se la inventen), on els benestants i estrangers sempre parlen castellà, cosa que és ben falsa almenys en la Vall d'Albaida, d'on sóc...
Només puc dir que, sense ànim de ser pessimista, només ens podem fiar de qui en les seues accions defén, parla i escriu la nostra llengua. Pels fets els coneixereu. Dels qui s'omplin la boca, ni la meitat ens podenm creure.

Anònim ha dit...

Aprecie que encara hi haja posts que es referisquen a la llengua, però em sembla que el teu article, de què no extrauré cap demèrit, és un tant obvi. Amb tots els respectes. Crec que part de la culpa de l'estancament que addueixes és d'aquells que ens dediquem a la llengua, ni que siga per la complaença que ens causa escriure articles al voltant de la seua situació, perquè sempre --sempre!-- escrivim les mateixes reflexions i sempre --sempre!-- arribem a les mateixes conclusions: que la llengua està en desús. Haurem de fer un esforç de superació i pensar en saltar-nos aquest estadi, una mica ressec.